Carlos Checa Carrera
Carlos Checa Carrera
Carlos Checa Carrera
  • Coneix-me

    La meva vida, una historia de motos


    No sé del cert si va ser una premonició o fruit de la casualitat, però el cert és que el dia que vaig néixer, el meu pare va tenir un accident de moto quan anava a veure’m a la clínica on havia nascut. 10 anys després em va venir a veure a l’escola amb una Mecatecno que m’havia comprat. La moto va fer que aprengués a forçar cadenats perquè el meu pare no em deixava fer-la servir si ell no hi era i jo la volia treure en tot moment. Als 12 anys em van comprar una moto de Motocross de 80cc. i vaig començar a anar a les curses i fer l’indi amb els ciclomotors fins que un grup d’amics van acabar formant el meu primer equip.

    Amb els meus amics i pocs mitjans, vaig córrer la meva primera cursa en asfalt al circuit de Can Padró. Vaig tenir una Honda NSR 80 i després vaig passar a córrer amb Rieju per guanyar el Campionat de Catalunya i el Criterium. Això em va fer donar el salt a les motos de Gran Premi amb les que vaig ser quart al Campionat d’Espanya i setè al d’Europa. Vaig córrer amb Honda i algunes altres curses les vaig disputar amb una moto artesanal anomenada Viali que no va créixer per falta de mitjans.

    El meu primer Gran Premi va ser el d’Europa que es va disputar al circuit de Catalunya. Vaig córrer com a pilot convidat acabant setè després de lluitar amb pilots consagrats com “Aspar” i Gianola. L’equip italià Pit-lane es va fixar en mi per acabar les 6 curses que quedaven per disputar-se als 250cc a canvi d’uns diners que em va costar molt reunir. Vaig ser novè al Jarama i vaig renovar pel mateix equip amb el qual vaig acabar dotzè un any després en esdevenir el millor privat de la categoria.

    L’any 95 tot va passar molt ràpid. Vaig començar corrent als 250cc a l’equip d’en Sito Pons i hi vaig tenir bons resultats combinats amb caigudes i algunes avaries. La greu lesió de l’Alberto Puig a Le Mans em va fer seure sobre la NSR500 y a finals de temporada vaig encapçalar fins a l’últim terç el Gran Premi de Catalunya fins que vaig caure. El títol de l’Open Ducados de 250cc va fer tancar en positiu el balanç de l’any i una temporada després vaig aconseguir la meva primera victòria al mig litre al Circuit de Catalunya. La segona no va arribar fins la cursa del Jarama al 1998 després d’un 97 on vaig aconseguir tres segons llocs i un bon grapat de caigudes per culpa de la meva precipitació.

    El 98 va combinar la meva millor classificació final al campionat (4art) amb la caiguda de Donington. Després de treure'm la melsa, se’m va fer un coàgul que gairebé em costa la vida! He de confessar que vaig veure la mort de molt a prop, però vaig lluitar a cada segon per sortir-me’n i ho vaig aconseguir. Al final de la temporada vaig decidir deixar l’equip de Sito Pons per fitxar per Yamaha i assumir un nou repte a la meva carrera esportiva.

    Vaig passar el primer any amb Yamaha provant d’entendre una moto que no s’adaptava de cap de les maneres a la meva forma de pilotar. Això em va costar caigudes i frustracions després de començar amb un podi a Sepang. Perdia constantment la roda del davant i semblava que no hi havia cap solució per a aquest problema. Uns anys després, al 2000, els resultats van començar bé perquè vaig arribar a Catalunya com a líder del Campionat empatat a punts amb Roberts. Tenia moltes ganes de fer-ho bé, però em vaig ofegar amb l’aiguat que va caure aquell diumenge i em vaig desmoralitzar fins que, al final de temporada algunes circumstàncies em van impedir aconseguir els bons resultats que tenia al meu abast en funció del que tornava a sentir sobre la moto.

    Un any després, vaig fer una molt bona pretemporada, però a Suzuka vaig veure que no podria estar al davant i de tornada a casa vaig caure a Can Padró fent Supermotard i no vaig poder córrer a Welkom. Vaig quedar força tocat, però vaig fer tres podis i podia haver guanyat l’últim Gran Premi de la historia dels 500cc a Río si el West no hagués anat per la traçada a l’última volta de la cursa.

    Al 2002, em vaig sentir còmode a l’arribada de les quatre temps i em vaig mantenir entre els tres primers tot i que no podia acostar-me a les Honda de Rossi i Ukawa. Vaig sumar quatre podis, però la part final de la temporada no va anar bé, i el que podia ser un subtítol, va esdevenir una cinquena posició després de tenir molts problemes a Motegi, Sepang i Phillip Island i no passar de la sortida a València. Les remuntades a Estoril i Río després de quedar últim a la sortida i les caigudes de Río i Donington quan era primer, em van deixar un regust agredolç d’aquell any.

    Per la seva banda, el 2003 no va ser gaire positiu tot i que a l’hivern, tot havia funcionat correctament. No vam poder ser tan competitius com les Honda i les Ducati també ens van crear problemes. Els resultats inicials no convidaven a l’optimisme perquè a les quatre primeres curses només vaig aconseguir un novè i un desè lloc. A Catalunya tot va anar millor i vaig fregar el podi. Vaig tornar a ser quart a Assen i Brno, però no va ser una gran temporada. Al final, es va anunciar l’arribada de Rossi a Yamaha.

    El balanç del 2004, l’últim a l’equip oficial Yamaha no va ser del tot positiu a causa de diferents circumstàncies. Vaig començar malament, amb un desè lloc a Welkom. A Qatar vaig fer la pole i vaig ser segon als entrenaments de França i Holanda. El meu millor resultat va ser el segon de Le Mans. A Mugello i Sachsenring me’n vaig anar per terra quan em trobava entre els quatre primers i a Qatar se’m va parar la moto per un problema d’alimentació quan era tercer a poques voltes del final. Sense tot això, podia haver estat entre els 5 primers al final de l’any, però no va ser així. Al final vaig canviar de colors i me'n vaig anar a Ducati.

    L’any 2005 va ser una temporada de reptes amb Ducati i Bridgestone. L’hivern va ser correcte tot i que vaig caure al test de Catalunya i vaig començar la temporada lesionat. Els pneumàtics no acabaven de rutllar bé perquè es degradaven en molt poques voltes tot i ser molt efectius al principi. Vaig caure a la Xina sota el diluvi i no vaig passar del segon revolt a Le Mans. A partir de mitja temporada, vàrem ser més competitius i vaig cometre dues errades importants a Laguna Seca i Sachsenring quan podia estar entre els quatre primers. La recta final va anar més bé i vaig pujar als podis de Sepang i Phillip Island. La temporada es va tancar amb un quart lloc a València i sabent que no continuaria a Ducati.

    Sito Pons em va oferir anar amb ell i Honda, però el dia de reis em va dir que no hi havia diners i que el projecte quedava aturat. Amb l’ajut de Yamaha i Dunlop vaig anar a l’equip Tech 3. Com a mínim em mantenia en actiu.

    La temporada 2006 no va ser gens fàcil, i tots vàrem fer un gran esforç. D’entrada ja van començar molt tard després, les Yamaha van tenir problemes i els Dunlop no eren prou competitius. Tothom es va esforçar al màxim i vam anar millorant, però els nostres rivals també ho feien. El cas és que em vaig veure lluitant per sumar punts o entrar entre els 10 primers que ja era un gran resultat. Tots vàrem fer un gran sacrifici, des de la gent de Tech 3 a Dunlop passant per mi. Crec que vàrem demostrar la nostra capacitat amb uns mitjans que no eren extraordinaris.

    Al 2007 vaig tornar a Honda de la mà del meu amic Lucio Cecchinello, però el que en principi havia de ser una combinació guanyadora, Honda-Michelin, va ser al final una mica més complicat. Amb el canvi de cilindrada de 1000cc a 800cc, Honda va construir una moto molt crítica i de difícil posada a punt. Aquest problema, generalitzat en tots els equips Honda, va obligar HRC a posar-se les piles i bolcar-se amb el seu equip de fàbrica, condemnant així els equips satèl·lits a tenir molt poques evolucions durant l'any. Tampoc no ens va ajudar el fet que Bridgestone fes un gran pas endavant en el desenvolupament dels seus pneumàtics que van resultar ser més efectius que els nostres Michelin. Bridgestone acabava així amb l'hegemonia de Michelin en MotogGP, que ostentava des de feia molts anys.
    Malgrat tot, l'equip va treballar molt dur i vam trobar bones solucions per intentar ser el més competitius possible. La lluita va ser dura, i vam tenir massa caigudes per poder entrar en el Top Ten; amb tot, es van aconseguir alguns bons resultats, que ens van donar forces per continuar i seguir millorant.

    Durant l'aturada d'estiu, Honda em va brindar l'oportunitat de participar en les 8 Hores de Suzuka juntament amb Taddy Okada, on vam aconseguir la segona posició amb una Honda CBR 1000RR. Això em va obrir els ulls pel que fa a les prestacions d'una superbike, ja que em vaig sentir molt còmode sobre la moto i vaig quedar encantat amb el seu rendiment i les característiques del seu pilotatge.

    Aquesta experiència va suposar un dur dilema per a mi. Continuar a MotoGP significava competir amb una muntura no oficial amb la qual era gairebé impossible aconseguir victòries. Però si donava el salt al Mundial de Superbikes, podria córrer amb una muntura de més garanties en un campionat on la igualtat mecànica és molt més alta que en MotoGP.

    Vam acabar la temporada el millor que vam poder, amb un parell de bons resultats, i finalment vaig decidir canviar a Superbikes.

    Va ser difícil acomiadar-se del Mundial de Motociclisme que tantes alegries m'havia donat. Sobretot quan encara et veus amb forces per donar guerra als pilots més joves, però un dels al·licients de competir és tenir opcions de guanyar, i això MotoGP ja no m'ho donava.

    I des de llavors, segueixo a Superbikes. Entre un fantàstic ambient, m'he retrobat amb la victòria, i tots els pilots hem brindat al públic grans curses. La veritat és que em sento molt feliç i amb molta força i il·lusió per córrer moltes més, així que espero que tots vosaltres pugueu gaudir veient-les tant com les gaudeixo jo pilotant.

    Carlos Checa Carlos Checa Carlos Checa Carlos Checa Carlos Checa Carlos Checa Carlos Checa Carlos Checa Carlos Checa Carlos Checa Carlos Checa Carlos Checa Carlos Checa Carlos Checa