Il·lusió i ganes tremendes, una bona moto, com era l’Honda, i un equip expert i amb una gran trajectòria com el Ten Kate. La meva relació amb el Campionat d’el Món de Superbike no podia començar de millor manera … ni seguir pitjor.
La meva relació amb HRC era bona tot i que la temporada 2007 no havia estat per tirar coets des del punt de vista de la competitivitat de la moto de MotoGP. Fruit d’aquesta relació, va sorgir l’oferiment de competir en el Campionat d’el Món de Superbikes formant part del, en aquells dies equip oficial de la marca, Ten Kate.
Un any abans, havien aconseguit el títol mundial amb James Toseland i acumulaven també sis títols de Supersport. Tocava adaptar-se, entendre la moto i la categoria, córrer dues curses per dia i aconseguir bons resultats mentre realitzava totes aquestes tasques.
La temporada va ser positiva perquè vaig ser competitiu des del principi tot i tornar a començar de zero en un nou projecte per a mi. La moto anava bé, jo em sentia a gust i, encara que es tractava del meu primer any a la categoria, ja em vaig situar entre els favorits, guanyant dues mànegues i sumant a aquests triomfs cinc podis més. Vaig acabar quart en el Campionat després de grans pilots com Bayliss, Corser o Feu, però, a mesura que avançava l’any, semblava que Honda s’anava quedant enrere.
La confirmació de la reculada de la marca de l’ala daurada, la vam poder comprovar a l’provar el nou model ja a principis de temporada. Esperàvem d’ella més del que ens va acabar aportant.
El punt més emotiu i brillant de la temporada, va ser, sens dubte, el triomf en les 8 Hores de Suzuka. Formant parella amb Ryuichi Kiyonari a l’equip Dream Honda Racing Team, vam aconseguir el triomf amb una volta d’avantatge sobre la Suzuki Yoshimura de Sakai i Watanabe. Va ser una setmana inoblidable pel que representa aquesta mítica cursa i per tot el que vam fer per aconseguir el triomf.
Al llarg de la prova ens van penalitzar amb 30 segons per excés de velocitat al pit-lane. A primera hora de la tarda va caure un xàfec i hi va haver altres incidències, però res d’això va frenar el nostre camí cap al triomf final.
Un any després, el 2009, es van complir els meus mals auguris respecte a la moto. No evolucionem en cap sentit per diferents motius. Definitivament, no pilotava tan a gust. No podia fer el mateix i els resultats així ho van demostrar. A més, la competència havia crescut moltíssim perquè els nostres rivals havien fet un pas endavant. Només vaig poder trepitjar el podi quatre vegades i en cap d’elles ho vaig fer en l’esglaó més alt ja que no vaig aconseguir cap triomf. Vaig acabar setè en el Campionat i amb el convenciment que tocava un canvi d’aires.