Tots tenim somnis. Somiem amb els ulls tancats i també amb els ulls oberts, desperts. Però arriba un moment en què el teu somni es converteix en el teu objectiu, la teva passió, el teu camí. Aconseguir-significa molt més que aconseguir una meta. El 2011 es va complir: Campió de Món de Superbikes!
El 2010 el meu camí i el de Ducati tornen a creuar-se. La temporada anterior amb Honda havia acabat de forma decebedora. Les dues parts teníem clar que no podíem seguir així i jo condicionava la meva continuïtat en el Campionat a tenir opcions de lluitar pel títol. En cas contrari, no m’interessava.
Va ser d’aquesta manera com vaig arribar a un acord amb Genesio Bevilacqua i em vaig incorporar a l’equip Althea Racing per pilotar una Ducati que, sense ser l’oficial, em va sorprendre des del primer moment perquè em vaig sentir molt a gust amb ella, l’podia pilotar a el límit i controlar la situació perfectament. D’altra banda, em motivava molt tornar a competir amb un equip italià i fer-ho amb Ducati.
Va ser un bon any i encara podia haver estat millor. Crec, sincerament que si hagués estat a l’equip oficial, hauria pogut aconseguir el títol. La veritat és que vaig sumar un bon grapat de podis i que, de vegades, em vaig quedar amb la mel als llavis, com als Estats Units, on vaig trencar el motor en cadascuna de les dues mànegues quan ocupava el primer lloc en totes dues. Aquest problema ens va allunyar de l’títol, però vam realitzar una bona feina que ens acabaria sent molt útil per aconseguir el número 1 un any després.
A l’acabar la temporada, Ducati va anunciar que no seguiria en Superbikes amb el seu equip oficial. Preferien centrar-se en MotoGP, on havia aterrat Valentino Rossi. Aquest era segurament el seu repte més important fins aquell moment: guanyar un títol amb Rossi. La resta dels projectes va passar a un segon pla ia nosaltres ens va tocar decidir quina opció prendre.
Finalment Ducati ens va cedir tot el material oficial de l’any anterior i dos tècnics. No estava present en el Campionat de manera oficial, però confiava en un projecte guanyador com el nostre.
Ja des del principi vaig veure que a moto anava millor que la de l’any anterior i vam fer un important pas endavant. A més, per la meva banda, vaig poder mantenir la constància al llarg de tot l’any, la màxima concentració cada cap de setmana. Això va acabar sent el que ens donaria un títol mundial davant rivals de gran talla com Biaggi, Melandri o Corser. Guanyar, per exemple a Itàlia, i veure aclamat pels tifossi quan tenien allà a una llegenda com Max Biaggi, va ser molt especial perquè em va fer sentir el reconeixement de l’afició a l’motociclisme, no només dels meus seguidors, sinó dels aficionats en general que, a més en aquest cas, em veien com el defensor dels colors de la històrica marca de Borgo Panigale.
Els resultats van ser excepcionals. De 26 mànigues disputades, vaig guanyar 15 i vaig pujar a podi 6 vegades més en tercer lloc. ¡21 calaixos de 26 possibles! sense acabar segon en tota la temporada. Tot l’equip va fer un gran treball i tant jo com el meu equip i David Vilaseca, no deixem ni un sol terme per lligar.
El títol va arribar a Magny-Cours. Necessitava 3 punts en la primera de les dues mànegues, però, ja posats, vaig sumar els 25 de la victòria i vaig repetir en la segona. És difícil poder expressar tot el que vaig sentir perquè va ser molt i molt intens. El somni, s’havia fet realitat.