CHK7
Tancar

Perquè el 7

  • 7è en la meva primera cursa de l'mundial
  • Porteu el 77 en la meva primera cursa de 500cc a Albacete
  • Els 7 continents del nostre planeta
  • Nascut a la 7a regió de Catalunya (Spain)
  • Els 7 dies de la setmana
  • Les 7 notes musicals
  • Les 7 meravelles de món
  • 7 vidas té el gat
  • Els 7 nans de la Blancaneus
  • Els 7 Pecats Capitals
  • 7 xacres
  • Els 7 dies de la creació
  • Les 7 boles de drac
  • Els 7 samurais (Akira Kurosawa)
  • Les botes màgiques de "7 llegües"
  • Seven, la pel·lícula
  • 7 dones (John Ford)
  • L'Agent 007
  • Els 7 magnífics (John Sturges)
  • 7 anys al Tibet
  • Les 7 estrelles de l'OSA MAJOR
  • Les 7 edats de l'home (Shakespeare)
  • El misteri de les 7 esferes (Agatha Chirstie)
  • Els 7 mars de la Terra
  • Els 7 colors de l'Arc de Sant Martí

De roig i groc

De roig i groc cap al canvi de terç.

Ducati, Yamaha, Honda, Suzuka ... Superbikes! Tres temporades amb tres motos diferents per acabar en una altra que no tenia res a veure amb les anteriors; l'Honda de Superbikes. Les 8 Hores de Suzuka em van obrir els ulls i van reorientar la meva trajectòria professional.

fletxa anterior
següent fletxa
Botó lliscant

L'etapa de Yamaha es va tancar amb el canvi a Ducati el 2005 per treballar, i molt, en una moto que havia sumat resultats gens encoratjadors en la temporada anterior. Tocava tornar a treballar dur en la posada a punt, en fer créixer una moto de MotoGP treballant molt en l'electrònica i amb la dificultat afegida d'haver canviat de proveïdor de pneumàtics Bridgestone i haver de evolucionar les gomes, de manera que tota la feina s'havia de fer en una doble direcció.

Treballem dur, vam fer una tasca molt important i, en l'últim terç de la temporada vaig ser un dels pilots que va sumar més punts amb dos podis inclosos, a Malàisia i Austràlia. Hi havia complert amb escreix el treball encomanat, però a Ducati no ho van creure així i van decidir no seguir comptant amb els meus serveis.

Em va costar entendre la situació creada a la sortida de Ducati, però el futur es presentava encoratjador amb una proposta de Sito Pons per formar equip al costat de Stoner pilotant les Honda. Entrenem a València i Malàisia i la veritat és que les coses van anar bé i vaig poder, per fi, pujar-me a una Honda de quatre temps, però, a el cap de poc temps, Sito ens va dir que no hi havia patrocinador i tot va saltar pels aires.

La situació estava complicada amb gairebé tothom col·locat i tots treballant ja per a la temporada següent. Em veia a l'atur quan Yamaha va tornar a trucar a la porta amb un projecte atractiu i complicat alhora. Es tractava de córrer en l'equip d'Hervé Poncharal però utilitzant pneumàtics de la marca Dunlop i portant a terme tot el treball de desenvolupament d'aquestes gomes.

Una altra vegada tocava arremangar i pencar per una evolució de tipus tècnic i no dedicar-me únicament a buscar els millors resultats possibles. Vestit de groc cridaner, vaig treballar en els Dunlop en un any en què entrar en el Top 10 era ja una gran recompensa. El pneumàtic davanter era realment bo, però el cul no resistia més de l'60% de la potència de la nostra Yamaha. Va tocar patir i fer mil canvis i, sobretot resignar però, a el mateix temps, veure amb orgull, com a l'hora de treballar sobre motos i pneumàtics, les marques valoraven molt la meva experiència i indicacions.

El 2006 arriba a MotoGP el canvi de propulsor amb la incorporació de l'motor de 800cc, menys potent. Jo tinc tres ofertes sobre la taula: seguir a Yamaha, incorporar-me a Kawasaki o pilotar una Honda a l'equip del meu amic Lucio Cecchinello. Cap de les tres destaca sobre la resta. Yamaha m'atrau com a fàbrica per la meva trajectòria amb ells, però els Dunlop són una limitació. Per la seva banda, el de Kawasaki era un projecte molt jove.

Ens vam acabar decantant per l'opció Honda pensant que era la millor moto i la veritat, és que va ser la pitjor combinació de moto i pneumàtics fins a l'extrem que a l'provar per primera vegada a Malàisia, em vaig parar i al meu Cap Tècnic i gran amic, Ramón Forcada, amb qui tornava a treballar després d'un bon grapat d'anys, li vaig dir que la moto està trencada perquè no corre. Quan després de revisar-la, em comenta que tot està bé, els Espeto a Cechinello: "mascle, t'han enganyat !!". L'any va ser dur perquè no em trobava a gust amb la moto; no cabia en ella, no corria i no s'aguantava. Per contra, l'equip era excepcional i això va ser el bo de la temporada en què la meva trajectòria en MotoGP estava arribant a la seva fi.

Va succeir una cosa excepcional en forma d'invitació d'Honda per córrer a les 8 Hores de Suzuka costat de Tadayuki Okada a finals de juliol. Vaig fer la pole, vam acabar segons i vam arribar a tenir opcions de guanyar. Va ser divertit, vaig rodar molt a gust i em vaig adonar que, en aquells moments la Superbike era el camí perquè la podia pilotar entenent tot el que feia i arribant a límits que no podia aconseguir amb la MotoGP.

La sort ja estava tirada. Per aquest motiu, l'últim Gran Premi a València, mai ho vaig arribar a disputar pensant que s'acabava alguna cosa, sinó que canviava de rumb i destí. És clar que 'vaig estar a punt de no poder córrer aquella cursa! i ho vaig fer en males condicions per una oclusió gàstrica que em va fer passar per l'hospital la nit de dissabte abans de la cursa. ¿Estava clar que el meu estómac ja no "digeria" la 800 i necessitava un canvi de moto!
Sort que el meu amic i company de fatigues David Vilaseca, que sempre ha estat al meu costat, hi era per tirar-me una mà en la gestió d'un cap de setmana que podia canviar de signe fàcilment. L'arribada a box després la bandera final va ser i emotiva, però com ja us he explicat, per a mi no significava un punt final, sinó un punt ia part.

Idioma