¡SEMÀFOR VERD!
La imaginació humana provoca sovint que quan tirem la mirada cap enrere i recordem les coses amb perspectiva, tot adquireixi un sentit que, de vegades, poc tingui a veure amb la realitat de el moment en què va succeir. Així va començar el meu amb les motos; la meva vida; 20 anys de competició. Hi ha amors que sorgeixen perquè sí i així em va passar a mi.
La meva mare em va donar a llum a Manresa, a la banda de la meva localitat natal de Sant Fruitós de Bages i, mentre el meu pare anava apressat a veure a el centre mèdic, va tenir un greu accident amb moto que li va causar una fractura oberta a la cama. Ell demanava que el portessin a el mateix centre en què jo anava a néixer, però allà no hi havia servei de traumatologia de manera que, al cap de tres dies, la meva mare va haver de portar-me a veure-ho a ell a l’hospital en el qual estava ingressat. Així va començar tot; la meva vida en què la competició ja estava representada de família pel cognom del meu avi matern i el meu progenitora: Carrera.
Des de nen em va apassionar la velocitat. Però no només la velocitat. Era molt inquiet i m’agradaven tots els esports. Jugava a futbol, cap a atletisme i no em baixava de la bicicleta en cap moment fins que el meu pare em va començar a passejar amb una moto de trial pels camins propers al nostre domicili. Amb 11 anys i sempre que tenia l’ocasió, vaig començar a fer entremaliadures amb el Vespino del meu avi i amb una Derbi Variant del meu professor de dibuix Pep Creus. Quan vaig complir els 12, el meu pare es va presentar amb una Mecatecno a l’escola mentre estàvem a l’hora de l’esbarjo. El problema era que me la deixava utilitzar en comptades ocasions i així va ser com vaig aprendre a desbloquejar cadenats per utilitzar-la sempre que podia. En aquells dies no sabia ni el que significava competir, simplement volia jugar i divertir-me amb els amics comparant les nostres habilitats i dominant la petita velocitat d’aquella Mecatecno de la qual tan bons records tinc. Més d’una vegada, va tocar protagonitzar alguna mítica persecució al poble amb la Guàrdia Civil trepitjant-nos els talons com en les millors pel·lícules d’acció!
La Derbi TT8 de segona mà que el meu avi em va comprar amb 13 anys després d’insistir-molt i fer-me treballar amb ell en l’horta i la granja tot l’estiu, la vaig heretar del meu bon amic Toni Penadés que després em va ajudar en els meus inicis en la competició. Aquesta moto ja em va permetre anar pels camins cremant gasolina i fins i tot competir en alguna cursa de poble. També en alguna prova de resistència de ciclomotors. Fins i tot vaig arribar a guanyar la que es va disputar al meu poble. Hi havia pres contacte amb l’asfalt i començava a tenir clar que em agradava molt la velocitat. En aquells dies estudiava automoció i vaig fer les pràctiques al taller de el bon amic Toni Elías.
En aquells dies, amb un grup de bons amics de l’motor de Sant Fruitós que més que amics eren una família que va acabar transformant-se en Escuderia Sant Fruitós) encapçalats pel mecànic Lluís Juárez i Lluís Joan Vila i una Honda NSR 80 vaig competir per primera vegada en velocitat , al circuit de Can Padró, pròxim a casa i com la cosa no va anar malament, ens vam anar a l’Jarama, on em vaig classificar segon i també vam acabar participant en el Campionat de Catalunya. Així ens vam posar en marxa.
Abans d’iniciar-se la següent temporada, no teníem pressupost, però Rieju amb Ginés Perez al capdavant, va convocar unes proves al circuit de Calafat. Em van escollir i vaig córrer amb ells els Campionats d’Espanya (Criterium Solo Moto) i Catalunya, aconseguint dos títols el 1991. La meva aventura a la competició ja havia començat.
Guardo molt bon record dels meus inicis en la competició perquè nunc esperàvem res a canvi de córrer. Més que un equip era la meva segona família. Ens divertíem, apreníem i compartíem noves experiències sempre “controlats per les mamis” Elena Costa i Alícia Castañares que era el meu infermera particular perquè rara era la setmana en què el meu cos no hi hagués cap ferida.