La consecució del títol de Campió del Món de 2011 va marcar l’inici del tram final del meu camí com a pilot professional. Després de competir dos anys més i després de 20 anys de trajectòria esportiva, acabaria arribant el moment de posar el punt final.
L’objectiu per al 2012 no era altre que el de repetir títol, però no va poder ser. ¿Motius? Diversos i de diferent índole. D’una banda hi havia la limitació tècnica que els organitzadors de l’Campionat ens imposaven pel fet d’haver vençut. El meu moto portava 6 quilos de pes extra! A tot això se sumaven els nous pneumàtics, que el model ja tenia un any més i que la competència seguia evolucionant les seves motos.
Des del punt de vista purament personal i amb les perspectiva que dóna el temps, crec que potser em vaig relaxar una mica després d’haver aconseguit el títol i també vaig cometre alguns errors.
Malgrat aquestes circumstàncies, la temporada va ser positiva i la veritat és que va començar francament bé malgrat que en la cita inaugural de Phillip Island va haver de tot: caiguda i ensurt en la primera cursa i victòria en la segona. A el triomf a Austràlia, es van unir els dos d’Imola en la segona prova puntuable. Els números ens eren favorables, però tots teníem clares les dificultats.
En Assen es van començar a torçar les coses i les bones actuacions es barrejaven amb caigudes i avaries. De tota manera, vaig acabar quart en el Campionat i vaig ser un dels protagonistes destacats de la temporada.
Mentrestant, Ducati posava en escena l’Panigale. Una moto nova i preciosa amb un aspecte espectacular, però que tenia moltes deficiències de joventut, era molt poc competitiva i necessitava molta feina i quilòmetres per poder posar-se en forma.
Possiblement, el fet de veure que el material de l’any següent no era competitiu d’entrada, ja em va fer valorar seriosament la possibilitat de la retirada. Un cop més, la meva voluntat em portava a seguir només si tenia opcions de guanyar.
Finalment l’entorn acabar empenyent-me i convencent per seguir un any més perquè, a més, em seduïa la idea de tornar a fer créixer una moto fins que fos guanyadora tot i saber que les dificultats serien moltes.
I els pitjors auguris es van acabar complint. El 2013 no vaig visitar el podi ni per casualitat, ens vam estar lluitant durant tota la temporada amb la moto per intentar fer-la competitiva però res va sortir bé. Ja ni vaig poder acabar la temporada per una fractura al maluc mal resolta medicament. Indubtablement, tot aquest calvari, em va fer més fàcil la retirada i dissipar els dubtes que tenia perquè, de sobte, tenia ganes de deixar-ho tot, de posar el punt final, d’acabar amb aquell malson de temporada.
No va resultar senzill de el tot, però si, més fàcil del que havia imaginat. Vaig posar el punt final a dues dècades competint en totes les categories i amb totes les marques; creixent, gaudint i fent una cosa que m’apassionava. A més estava, estic i estaré molt orgullós de la meva trajectòria, de tot el que s’ha aconseguit des que, per primera vegada vaig posar la mà dreta sobre un puny de gas amb l’únic objectiu de divertir-me.
M’he divertit molt, també he patit, però sempre he intentat no deixar de créixer, de treballar, ni de compartir les meves emocions i els meus somnis amb els milions d’aficionats que m’han seguit al llarg de 20 anys.
Sempre he estat i estaré agraït a les moltes persones que m’han ajudat en la meva trajectòria esportiva i han estat al meu costat en un moment o un altre. Han estat molts i tots es mereixen el meu respecte i agraïment. Sense ells no ho havia aconseguit.