Accidentalment 500
Arribar a la categoria màxima de l’motociclisme mundial va ser el meu objectiu des que vaig tenir clar que volia ser pilot. El vaig aconseguir potser una mica abans del previst per un accident i un altre accident va estar a punt de baixar-me de la moto per sempre.
Hi ha trens als quals cal pujar quan passen davant teu per primera vegada i aquest va ser, molt al meu pesar, el dels 500cc. El gravíssim accident d’Alberto Puig a Le Mans va provocar que l’endemà passat Sito Pons em plantegés pujar a la NSR500 perquè la lesió d’Alberto anava per llarg i la meva participació al Superprestigi d’Albacete havia demostrat que podia pilotar una “mig litre” amb competitivitat . Així que vaig disputar els cinc Grans Premis que quedaven per acabar la temporada. En el primer, a Donington, em van tirar quan lluitava per la setena posició, vaig ser vuitè i dues vegades setè a continuació i vaig arribar a Catalunya amb molta moral, una gran motivació i un gran coneixement de l’traçat tant per la meva part com per la de l’equip . Vaig sortir com una fletxa i vaig començar a passar pilots per posar-me al capdavant i en la 18a volta (a falta de 7) em vaig distreure una mica veient-me primer i quan vaig voler recuperar el ritme perquè, a més, Crivillé estava retallant diferències, em vaig anar a terra en la corba Seat. ‘Podia haver guanyat en la meva cinquena cursa de 500 !!
A l’any següent vam arribar havent fet un molt bon treballat de pretemporada i el tercer lloc en el primer Gran Premi de l’any (Malàisia) així ho va demostrar. Era el meu primer podi! La temporada va seguir amb alguns alts i baixos però amb la consolidació en a l’categoria i vam tornar a Catalunya en l’antepenúltima cita de l’any. Havíem treballat molt en la posada a punt ia consciència, sobretot amb el pneumàtic dur i el meu ritme era superior a la de la resta. Vaig guanyar amb 6 segons d’avantatge sobre Doohan i Crivillé i al podi li vaig deixar anar a el rei Joan Carles aquella frase de “a veure si vens més!” I vaig tancar la temporada amb un nou podi a Austràlia.
Al 97 va arribar Movistar com a patrocinador i va ser un any agredolç amb resultats de tot tipus però sobretot ho vaig passar malament veient patir al meu company Alberto Puig que va lluitar com ningú i cap a autèntiques heroïcitats amb una cama en un estat molt precari. Vaig sumar tres podis i em vaig consolidar com un dels pilots punters de la categoria.
Així va arribar el 98 amb Kocinski de company d’equip i la voluntat de fer un altre pas endavant i convertir-me en candidat permanent a la victòria. En les cinc primeres carreres vaig fer dos podis i en la sisena, al Jarama vaig guanyar amb Abe i Gibernau acompanyant-me al podi. Tot l’equip ens tenyim els cabells de ros platí. Va ser un moment màgic tot i que, curiosament, el pitjor estava per arribar.
Després de ser cinquè a Holanda, vaig caure en els entrenaments de Donington. La caiguda no va ser especialment dura, de fet, vaig estar a punt de tornar a sortir amb la segona moto, però crec que em vaig colpejar la costella amb el colze i aquesta impacte contra a la melsa. Vaig tornar al meu motorhome una mica marejat però cada vegada em trobava pitjor. Vaig arribar a gairebé desmaiar i, afortunadament, Jaume Colom, com àngel de la guarda, va sortir corrent per demanar ajuda a l’equip mèdic liderat en aquells temps per Claudio Costa. Estava perdent molta sang i quan em van veure els metges em van enviar en helicòpter a tota pastilla a l’hospital Queen ‘s Mary de Nottingham on em van intervenir d’urgència i em van extirpar la melsa, salvándome, literalment, la vida. Va succeir un divendres i dissabte em van pujar ja a la planta de recuperació, però diumenge va arribar el pitjor.
Per assegurar que no hagués hemorràgies posteriors a l’operació no em van administrar molta heparina i la meva sang, més espessa, va formar uns coàguls que van acabar al cervell. Vaig començar a no poder respirar i amb gran esforç vaig poder pronunciar la paraula “nurse” per cridar a la infermera. Recordo uns cops al pit i tot es va apagar. A l’recuperar la consciència, vaig perdre la visió i la mobilitat a la meitat del meu cos. Vaig sentir que ja no hi era i que la consciència transcendia al meu cos. Els metges em van administrar més heparina per dissoldre el coàgul, la ferida de la melsa va tornar a sagnar i em van haver de tornar a operar. La cosa no pintava gens bé.
Afortunadament, a les 22 hores es van desfer els coàguls i vaig començar a recuperar la visió. En aquells dies, els meus pares ja havien volat a Anglaterra per si era necessari que donessin el consentiment per a realitzar una intervenció d’alt risc. Afortunadament no va ser precís.
Vaig anar recuperant la mobilitat per tornar a casa 17 dies després al costat del meu pare i Jaume Colom que van estar amb mi durant tota la meva hospitalització i constatar l’afecte de tothom que va venir a rebre’mi després em va mostrar el seu suport mitjançant centenars i centenars de cartes que vaig anar rebent a partir d’el mateix dia de l’accident, que agrairé tota la meva vida. Però necessitava la tranquil·litat, la intimitat i el repòs que trobem al Pedraforca amb Joan Carreras, el meu preparador físic i alguns amics. Volia treballar per tornar el més aviat possible a les pistes però sobretot, fer-ho envoltat de pau, equilibri i de la meva gent. A el principi va resultar molt complicat. Els primers dies em costava cobrir a peu un trajecte de només 300 metres. La veritat és que va resultar realment dur perquè si bé, des del punt de vista físic anava recuperant-me més o menys bé, mentalment estava destrossat per l’ansietat i l’estrès. Quan cap a algun esforç i em costava una mica respirar, sentia que em moria.
Malgrat això, vaig fer un test als 45 dies de l’accident i vam decidir completar la temporada. Amb la perspectiva de el temps crec que ens precipitem. Va ser un suplici: angoixat, amb ansietat o esbufegant dins el casc en plena carrera. Ho vaig passar molt malament i en el fons, el quart lloc final que vaig ocupar en el Campionat d’el Món no va compensar el patiment i l’angoixa. El que volia era recuperar el meu estat físic, però sobretot, el meu esperit.
Necessitava canviar d’aires, respirar, buscar nous reptes i l’equip oficial Yamaha m’estava esperant.