Tot va començar a Mugello
El circuit de Mugello és, indubtablement, un dels més complicats de l’món i allà em va tocar debutar en el mundial de 250cc. En el quart de litre tot va passar molt de pressa.
Amb tot just un test previ a Calafat amb una moto estàndard, vaig sortir a Mugello nerviós i amb ganes de menjar-me el món en la primera de les sis carreres mundialistes que havia de córrer amb l’equip italià. En principi i tot i que no coneixia ni el circuit ni la categoria, era reticent a posar-me després algun dels altres pilots per veure per on traçaven, frenaven, acceleraven, etc, però em van acabar convencent que ho fes simplement per habituar el més aviat possible a l’circuit i en les últimes sessions d’entrenaments ja vaig començar a aconseguir temps decents per acabar 21è meu primer Gran Premi de la cambra de litre. Allà a més, vaig signar el meu primer contracte professional amb un patrocinador; la marca de cascos Nolan i vaig conèixer a què acabaria sent el meu manager i gran amic des de 1999 fins al final de la meva carrera de carrera, Alberto Vergani.
Anàvem justets de pressupost. Tocava viatjar en cotxe en moltes ocasions, dormir en una mena de llit de baranes al camió de l’equip que habitualment transportava motos i recanvi i també quedar-me llargues temporada a Itàlia, concretament a la seu de l’equip, Pesaro. Així va començar la meva llarga i bona relació amb el país transalpí en què el motociclisme també aixeca passions. L’experiència va ser extraordinària, per la rapidesa amb què va succeir tot i per com vaig anar evolucionant: en el penúltim Gran Premi que es va disputar a Laguna Seca, ja vaig sumar els dos punts de el 14è lloc i al Jarama, que va tancar la temporada, em vaig classificar novè superant a pilots com Suter, Jean Michel Bayle o Wilco Zeelemberg, consagrats en la categoria. Va ser espectacular, però, malauradament no ens va obrir les portes de cap patrocinador important per seguir corrent a l’any següent.
Tot semblava anar-se a l’trast a principis de l’94 fins que va aparèixer Francesco Pileri, un dels prestigiosos Team Managers italians i va posar els diners necessaris per completar una temporada en què vaig passar d’estar a punt de no córrer, a ser el millor pilot privat de la categoria. Pràcticament sempre en els punts i en un grapat d’ocasions en el Top 10. Vaig acabar 12è per davant d’alguns pilots oficials.
Arribava el final de temporada i Albacete acollia el Superprestigio Solo Moto en la categoria de 500. Dies abans de la cursa em va cridar Jaume Alguersuari al meu primer mòbil Motorola que pesava mig quilo, quan acabava de pujar-me al meu Seat Panda i em va dir que baixés amb la granota i el casc perquè podria córrer. Divendres Sito Pons, amb qui ja negociava incorporar-me al seu equip l’any següent a 250 em va dir que finalment no seria possible perquè era complicat arrodonir el pressupost i perquè un possible mal resultat podia condicionar el patrocini. Però Batiste Borja, pilot del seu equip, es va lesionar i després de sortir de marxa la nit de divendres, dissabte em vaig veure pujat a una Honda NSR500 amb el dorsal 77 (el 7 tornava aparèixer en la meva carrera esportiva). Vaig ser tercer en la primera mànega després Crivillé i Fangs. Allà es van obrir les portes de l’equip de Sito Pons, la confiança de Tabacalera i el fet de saber que podia pilotar una 500 a Albacete amb tan sols una hora d’entrenament.
Al 95 tot pintava perfecte però va ser dur. La nostra Honda oficial de 250cc tenia problemes de tracció, l’elecció de pneumàtics no va ajudar i els primers resultats van ser desesperants tot i començar quart a Austràlia fins que en un test al Circuit de Catalunya, el meu tècnic, Ramon Forcada va provar un canvi que va revertir la situació. Vam anar a Le Mans, les meves sensacions amb la moto van millorar moltíssim i em vaig quedar a les portes de podi. Tot havia canviat, però el més important havia passat un dia abans de la cursa: el meu company d’equip Alberto Puig, va caure a final de recta a 260 km / hora amb la NSR500 i es va destrossar la cama. Un gravíssim accident que va canviar la seva vida i la meva que en el mateix 95 es va tancar amb el títol de Campió d’Espanya de 250cc. mentre en el mundial, ja estava pujat, sense haver-ho previst, a la 500 de Puig.