Va arribar el moment de fer un pas endavant, de competir amb el que llavors es qualificava com motos de Gran Premi. En aquells moments ja em sentia pilot i volia arribar el més lluny possible: a el Campionat d’el Món, però quedava encara un llarg i gens fàcil camí per recórrer.
L’èxit en els campionats de promoció ens va portar a fer el pas següent; participar en els Campionats d’Espanya i Europa amb una Honda RS125R i més il·lusió i ganes que experiència i coneixement. Vaig tenir la fortuna de comptar amb un bon grup d’amics que es va organitzar al meu voltant i va muntar tot un equip de competició perquè jo pogués competir.
Tot era absolutament nou; sortir de casa i començar a donar voltes per Europa, per països i circuits en què no hi havia estat mai. Els llargs viatges en furgoneta eren tota una aventura il·lusionant; intensos, divertits i, freqüentment, esgotadors. No hi havia temps per avorrir-se i tot resultava emocionant, des carregar o dormir a la furgoneta a entrenar i competir. Descobrir països nous com Anglaterra, Irlanda, la República Txeca, Itàlia, etc. i desenvolupar-nos en ells no va ser tasca fàcil a el principi però, un cop al circuit, es tractava sempre del mateix: de competir, de donar el millor de tots nosaltres i sobretot, d’aprendre en un món en el qual el nivell competitiu i d’exigència ja era molt alt.
En aquella primera temporada ja vaig tenir actuacions destacades tant a Espanya com a Europa (Recordo especialment la carrera de Spa, pel resultat i per com em va fascinar el circuit Belga i el seu entorn).
Però a la fi d’any es va acabar els diners i va caldre replantejar la situació per a 1993. Afortunadament, algunes empreses de la comarca pròximes a Sant Fruitós com Texma, Supeco, Marchal Vallès, o la Granja Alpina i la Federació Catalana costat de Honda Espanya, el RACC i persones a títol particular, ens van ajudar molt per participar en un Campionat que estava creixent amb molta força: l’Open Ducados. Era, de fet, el Campionat d’Espanya amb una estructura molt professional, tant des del punt de vista organitzatiu com esportiu i, sobretot molt competitiu. Hi havia televisió en directe, els premis eren interessants i resultava, en definitiva, la millor opció que, a més, anava acompanyada per l’abandó de l’Europeu.
Estàvem fent un molt bon any i va sorgir la possibilitat de participar amb la nostra Honda 125 com wild card al Gran Premi d’Europa que es disputava al Circuit de Catalunya. Vaig explicar també amb la inestimable ajuda d’un tècnic històric com Ángel Carmona, que es va sumar a l’estructura per a l’ocasió.
Tot tornava a ser nou i es tractava de l’ ‘Campionat de el Món! El preparem a consciència i els resultats van ser extraordinaris. En entrenaments em vaig classificar desè, cosa impensable per aquells temps, i en carrera em vaig estar barallant amb Jorge Martinez “Aspar” i Ezzio Gianola, dos dels meus ídols, i vaig començar la meva relació amb el 7 ja que vaig acabar setè, una sola desena darrere de l’ campió de el Món i amb una altra d’avantatge sobre l’italià; dos pilots amb els que dos anys abans només havia pogut somiar enfrontar-me. Era una gran setena posició amb gust de victòria.
Paral·lelament i durant el cap de setmana, un bon amic es va assabentar que l’equip italià Daytona Pit Lane baixava de l’Honda 250 a l’holandès Loek Bodelier i, sense pensar, s’ho dues vegades, es va anar a negociar amb ells perquè jo em pugés a la moto a les 6 carreres que quedaven per disputar-se. Va costar algun que altre milió de pessetes aportat per amics i empreses. Tots ells liderats pel llavors alcalde de Sant Fruitós Ignasi Sala que va fer un gran esforç personal per reunir el pressupost. Però ho vam aconseguir i mentre sorprenia el món durant el cap de setmana amb el meu resultat a 125, m’estava convertint en pilot mundialista de 250.