Resulta fàcil parlar de la retirada quan estàs en actiu. T’adones que és com estar pujat en un tren sabent que acabarà arribant a l’última estació i, en aquest moment, toca baixar-se. Jo per circumstàncies de diferent tipus, (no sabria dir si va ser millor o pitjor), vaig arribar amb ganes de baixar a l’última estació.
El principal canvi és mental. Quan competeixes tot gira al voltant d’un calendari d’entrenaments, curses i altres compromisos i sense aquestes metes, has de començar a crear-te altres i construir la teva vida fora de la competició.
Afortunadament tenia molts camps i inquietuds per explorar i sensacions de viure i tant en el personal, com en el professional, em vaig sentir ocupat des del primer moment i molt a gust amb la meva nova vida, fent coses diferents.
La sensació de “no compromís”, ser amo absolut del teu temps és relaxant, gratificant, però també menys intensa i resulta important plantejar-te nous reptes.
Deixar la competició et permet veure les coses amb una major perspectiva i valorar-les de manera diferent. Arribes a la fin de la teva carrera sent molt millor pilot del que ho eres quan vas començar i aquesta és la millor recompensa. He també reconèixer que no és menys cert, que en més d’una ocasió, a tots ens passa per la ment la idea de “tant de bo pogués començar a córrer amb el que ara”. És l’experiència que resulta de l’aprenentatge a través de el temps.
I és que: “Els anys ensenyen el que els dies ignoren”